Ja a la venda!

Nits de Sant Joan

Les nits de Sant Joan en Català

La de Sant Joan és una d'aquelles nits màgiques en que la Rosa acostuma a anar quelcom més descontrolada del que és normal en ella tot realitzant animalades.

Descobreixi en aquest còmic algunes de les nits de Sant Joan més boges de la nostra protagonista.

Extensió: 24 Pàgines
Color: Només portada
Guió: Rosaspage
Dibuix: Rosaspage

Versió cd-rom: 2,5 Euros
Versió impresa: 2 Euros


CLICK AQUÍ
per adquirir el còmic
"Nits de Sant Joan"


Comenti aquest relat

Mitjançant aquest formulari podrà enviar comentaris a la nostra web sobre el relat publicat.

Nom i cognoms :


E-mail :


Comentari :



Esteu a: Inici > Llibres > Excursió nocturna


Relat de la Rosa: Excursió nocturna

La Rosa espantada al veure el seu michelin Amb la simple idea ficada entre cella i cella de "Fer exercici sempre és bo", la nostra amiga Rosa es va apuntar a la caminada nocturna que anualment organitza l'associació xirucaire del seu poble.

Malgrat i que li hauria agradat que s'hagués apuntat més gent de la que ella coneix, doncs hauria estat una bona excusa per fer gresca i "jarana" tots plegats a més de tenir "batalletes" conjuntes que explicar-se, sols va poder convèncer a la seva pròpia parella per a que l'acompanyés en aquella excursió i, val a dir-ho, sota greus amenaces de morros constants durant dues setmanes senceres en cas de que el noi no l'acompanyés.

Així doncs, amb un equipament sols comparable al que utilitzen els alpinistes per escalar l'Everest, la nostra parella protagonista entra a la Plaça Major del poble quant tot just es fa fosc. Aquell és l'indret assenyalat per l'organització com a punt de partida de la caminada popular. Certament fa una nit esplèndida, tal i com correspon a l'època de l'any en que estan, doncs a principis d'agost val a dir que hi ha una estabilitat atmosfèrica força acusada. Tot i fer una mica de xafogor, l'absència de Sol segurament provocarà que la caminada sigui força més suportable que si per exemple s'hagués fet de dia.

A la Plaça Major hi ha molta animació de persones, doncs a conseqüència dels bons dies que ha fet fins aleshores provocà que la gent s'animés per apuntar-se a la caminada. De fet sols hauria faltat l'Espinàs preparant un dels seus llibres i la caminada hauria estat perfecta.

- Guaita guaita- afirma amb innocència la nostra protagonista - Fins i tot hi ha l'avia de Cal Taps, aquella que no fa ni dos anys varen operar del fèmur. Vols dir que aguantarà fins al final?

- Què si aguantarà la caminada? Em sembla que fins i tot ens deixarà enrera. Has de pensar que els avis d'ara ja no son com els d'abans! - Respon en Dídac, coneixedor que hi ha gent gran força vital.

De cop i volta el grup comença a moure's. La caminada popular ha començat i com si es tractés de la sortida d'Egipte de Moisès i el poble Sant, ràpidament es va formant una caravana de persones de totes les edats, des de canalla ben petita que no alça ni dos pams de terra fins l'avia de Cal Taps amb gairebé vuitanta anys, que malgrat anar ajudada amb el bastó, sembla que va a un pas prou lleuger.

Tant al davant com tancant el grup de caminants hi va un vehicle de bombers amb els llums d'emergència encesos que vetlla per la seguretat de les persones que caminen i a més a més avisa als possibles vehicles que poden trobar-se que cal anar amb prudència.

- I si ens perdem? - Afirma sobtadament en Dídac.

- Però noi, com vols que ens perdem? Si anem seguint el grup...

- Oh - respon el xicot - és justament això el que em fa por, doncs tots ens anem seguin els uns als altres i ves a saber si el del davant es coneix prou be el camí... Qui no et diu que es perdi i tots l'anem seguint com "borregos". Has jugat mai al joc d'ordinador "lemmings"? Doncs és una cosa semblant al que fem ara nosaltres... I no t'explico com acaben el bitxos si el que els guia s'equivoca...

La Rosa fa veure que no el sent i prefereix girar cap a l'altra banda on molt lleument pot observar la silueta dels turons i muntanyes que voregen el camí. És realment una gran sort poder observar els estels tan brillants en una nit tan tancada com aquella. Qui no diu que veurà algun estel fugisser i podrà demanar algun desig? Si els desitjos d'anys anteriors es varen complir provocant que ella conegués en Dídac, perquè no formular-ne de nous?

Però aquest moment romàntic es veu trencat de sobte per una veu que els crida. S'aturen, es giren i quant la Rosa comprova de qui es tracta, diu amb veu baixa a en Dídac:

- Tindríem que haver accelerat el pas, doncs ara resulta que en Jan Xiroi ens ha atrapat i sens dubte ens oferirà un recital d'acudits dolents que no ens l'acabarem - Continua dient al noi mentre una figura força voluminosa surt de la tenebra per acostar-se cap a on són ells.

- Nois... Ja sabeu que fer si una girafa, una barca, un zebra i un camió de bombers us persegueixen?

- Sí - diu amb un to cansat la Rosa tot dirigint els ulls cap al cel - Baixar del carrusel.

- Carall, veig que ja el sabies aquest... Sempre ho he dit que ets una noia força espavilada...

En Jan Xiroi és un home de mitjana edat que des de ben jove va treballar en la mateixa fàbrica fins que una malaltia l'obligà a agafar la baixa definitiva. Actualment i amb l'escassa pensió que rep de l'Estat va vivint una mica com bonament pot. Això si, el que mai ha perdut és el somriure i bon humor que sempre l'ha caracteritzat, convertint-lo en un dels personatges més curiosos del poble on viu la Rosa.

- Ostres - afegí en Dídac - Doncs anaven dos mosquits en moto i el del mig va dir: "Para, que se'm ha ficat una mosca a l'ull".

- Veig noi que tens un finíssim sentit de l'humor! -respongué enmig de sinceres riallades en Jan.

Amb la boca petita i en veu tan baixa que sols la podia sentir ella la Rosa afegeix: Ui no vegis... Em peto cada vegada que diu acudits burros com aquest... I ara no vegis, doncs s'han ajuntat dos que tela... Quin festival ens oferiran!

Efectivament, els dos iniciaren una batalla d'acudits curts i dolents que certament feia por, quedant la Rosa desplaçada de la conversa i resignada a escoltar durant una bona estona aquells acudits que cada dos per tres en Dídac l'obsequiava i que ella ja se sabia de memòria. Caminar en aquelles condicions es feu certament dur.

Però inesperadament, al cap d'una mitja hora el grup s'atura

- Carall, sembla que ha passat alguna cosa. - Afirma tot sorprès en Xiroi.

- Evidentment, ara tot just s'han adonat que ens hem perdut.

- Au va Dídac! No siguis així... Que ja saps que quant dius una broma d'aquest estil acostuma a succeir el que has predit... Anem a treure el nas a veure si ens n'assabentem del que passa? - respon la Rosa amb viva curiositat.

Efectivament alguna cosa havia succeït, doncs tant els bombers que acompanyen al grup com alguns dels caminants formen un grup que sembla discutir alguna cosa, tot fent gestos amb les mans, com organitzant-se per alguna cosa. Quant els nostres amics s'apropen a aquestes persones poden assabentar-se que un nen del grup d'aproximadament deu anys s'ha perdut i sense que ningú pugui dir on és ni com ha desaparegut.

Ràpidament s'organitza una batuda per trobar el menut i la Rosa amb en Dídac es sumen a la recerca. És aleshores quant la nostra amiga té la intuïció de que el nen pot haver-se aturat per algun motiu i posteriorment alguna cosa el pot haver fet despistar fins que finalment no ha sabut o no ha pogut tornar al grup.

Així doncs, amb l'ajuda de la seva llanterna que un bon dia va xorissar a uns policies que es varen deixar les portes del cotxe patrulla obertes, (i que fins llavors havia mantingut oculta en la seva motxilla per por a que algú la reconegués), la nostra amiga i el seu acompanyant es dirigiren cap a un dels caminets que accedien al camí principal. Es llavors quant els dos varen sentir una veu que venia de la foscor.

Sense cap mena de dubte era la del nen perdut, però ara calia saber on era, doncs la veu quedava força difosa. Després de buscar i rebuscar, els nostre amics es quedaren quiets concentrant-se d'on podia provenir la veu i descobriren que aquesta sorgia del fons d'un marge. La Rosa enfocà la llanterna cap a la vora del camí i aviat pogué distingir al fons d'un marge una figura infantil que els saludava amb la mà. Aparentment semblava que el xicot es trobava força bé malgrat alguna possible rascada produïda per la caiguda o algun que altre cop.

Llavors la Rosa va fer una imprudència, doncs començà a baixar pel marge sense corda o punt on poder-se subjectar i només confiant amb el seu propi equilibri. Poc a poc va anar baixant de mentre en Dídac ho estava observant no sense cert temor. De sobte, la noia posa el peu en una pedra que no estava gens subjecte a la terra i patinà tot fent cabussons pel marge.

Finalment la seva caiguda es va frenar justament al costat on hi havia el nen i tot quedant-se asseguda al seu costat, desprès d'un renec i una queixa va dir: - Be... Com a mínim ja t'hem trobat. Com est...

No va poder acabar de fer la frase perquè alguna cosa li va caure al damunt. Era en Dídac, que al veure com la seva noia baixava sense control pel marge, es va llençar a ajudar-la. Evidentment aquesta tampoc fou massa bona idea per part del noi, doncs ell també perdé l'equilibri i baixà de la mateixa manera que la seva xicota, aterrant justament al seu damunt..

- Be -digué la Rosa amb aire irònic- Ara que hi som tots, perquè no aprofitem per cantar el "Cumaia Déu meu"?

Semblava que en Dídac es va fer a la cama i se l'agafava amb força mentre amb una mirada que feia por es mirava la noia.

- Però perquè has baixat Dídac? Que no veies que era perillós?

- Mecatxo... I perquè has baixat tu? Al veure que queies ha estat un acte reflex...

- Doncs mira tu i els teus actes reflex on ens duen... Al fons de l'abisme!

- Oh sí, ara tindré jo la culpa de tot el que succeeix... Si no fossis tan impulsiva i pensessis les coses abans de fer-les...

- Exacte, amb això et dono la raó! -afegeix la noia- El dia que et vaig conèixer també va ser un impuls que em tenia que haver guardat.

Amb una mirada totalment atònita per la situació, el nen s'anava mirant com la parella es discutia. Una asseguda i l'altre sobre la noia, els dos s'anaven discutint de coses que sols ells sabien i la complexitat de la conversa cada vegada es feia més gran, fins que amb un innocent "Hola! Estic aquí!" va aturat l'escalada de retrets que es feia la parella.

Evidentment tenien coses més urgents a fer que no pas discutir i aviat els nostres amics es varen posar en situació. Una situació ben magre, val a dir, doncs primer que el nen es veia incapaç de sortir d'aquell fons de marge , segon que la Rosa tenia el tornell absolutament inflat i tercer que en Dídac semblava que tenia la cama trencada, doncs quant la movia l'hi feia un mal viu. Era una situació ben curiosa, doncs tots tres estaven atrapats en aquell indret.

- Com és que has caigut, xicot? -Diu el Dídac encuriosit pel motiu que originà aquesta cadena d'esdeveniments.

Segons els hi explicà el noi, en un moment determinat de la caminada va sentir la necessitat de canviar l'aigua de les olives i es va allunyar una mica del grup malgrat que en tot moment podia seguir observant la gent que participava en la caminada. No obstant, un animal va passar justament pel seu davant i això provocà la seva curiositat, dons semblava com una guineu o algun animaló semblant. Perseguint la bestiola el noi es va internar enmig de la vegetació i sense saber com va perdré l'equilibri caient per un marge que, malgrat i no tenir molta altura, si que tenia una inclinació suficient que impedia que algú una mica ferit pugés per ell. A més, la manca d'arbres on poder subjectar-se encara empitjorava la situació.

Ara que ja tots coneixien els motius que provocaren aquella situació, calia trobar la manera de sortir d'allí o be que algú s'adonés d'on estaven.

Entre la Rosa i en Dídac varen començar a idear-se alguns plans per sortir d'allí, com per exemple anar pujant poc a poc amb l'ajuda de l'altre i així, si tan sols en sortia un podia anar a avisar als altres. Una altra solució que es plantejaren fou cridar amb totes les seves forces perquè alguna de les persones de l'esquadró de rescat les trobés.

Finalment, quant el noi cansat d'escoltar la tempesta d'idees dins la qual la parella semblava gaudir enormement, amb veu parsimoniosa digué: I si truquem als bombers per telèfon?

Tot mirant-se de fit a fit entre ells, la Rosa i en Dídac hagueren de reconèixer que la idea més lògica i realista fou la del xicot, doncs amb l'emoció de planejar una idea enrevessada, l'havien oblidat que tant un com l'altre duien el seu telèfon mòbil a la butxaca. L'únic que no en duia era el noi, doncs segons ell, els seus pares no li volien comprar perquè tenien por de les elevades factures de la companyia telefònica.

Finalment l'aventura acabà be, doncs pocs minuts després de trucar, un dels bombers que acompanyava el grup de caminants va baixar ajudat per una corda i desprès de reconèixer l'estat de tots tres, els ajudà a pujar fins a l'ambulància on foren atesos. Per sort cap dels tres tenia cap mal de consideració i fins i tot en Dídac, el qual inicialment es pensava que tenia la cama trencada, resultà que sols fou un fort cop. Val a dir que el noi es força aprensiu.

- Dídac... De debò ha estat impulsiu venir-me a ajudar quant queia?

- Oi tant que sí, noia... M'ha fet molta angúnia veure com perdies l'equilibri i l'única reacció que he tingut ha sigut ajudar-te, fins i tot descuidant la meva pròpia seguretat.

- Saps una cosa? Encara que de vegades sembla que ens encanti discutir per tonteries, el fet es que... T'estimo molt!