Ja a la venda!

Històries de la Rosa

Històries de la Rosa

En aquest nou àlbum d'historietes de la Rosa, el lector/a podrà observar la relació (força curiosa de vegades) que aquest personatge té amb les persones del seu entorn més pròxim.

De fet, aquesta noia és un autèntic turment per a qui la té al costat, però també sap divertir-se amb els seus amics i amigues, ajudant amb el que sigui quant es presenten els problemes.

La Rosa, un cap de pardals però sense cap mena de dubte, amb un gran cor.

Extensió: 48 Pàgines
Color: Només portada
Guió: Rosaspage
Dibuix: Rosaspage
Preu: 4 Euros

Comprar aquest llibre de comics
Més informació


Comenti aquest relat

Mitjançant aquest formulari podrà enviar comentaris a la nostra web sobre el relat publicat.

Nom i cognoms :


E-mail :


Comentari :



Esteu a: Inici > Llibres > Camins creuats


Relat de la Rosa: Camins creuats

Darrerament tenim la nostra amiga Rosa força reflexiva, doncs no fa masses nits enrera va tenir un somni que no es pot treure del cap, alhora que la manté força reflexiva, ja que en desconeix el seu significat.

Resulta curiós -Pensa la Rosa- com alguns somnis rars poden fer-te pensar durant tot el dia sencer. Aquest somni gairebé és tan estrany com el d'aquell dia, que vaig viatjar a un altre planeta on mentre uns habitants tenien una tecnologia molt avançada, altres gairebé ni tan sols podien menjar, trobant-se en un estat d'extrema pobresa. En despertar-me, com si d'un eslògan es tractés, em vaig quedar amb la frase "Als altres planetes també existeix el tercer mon". De fet, crec que ho vaig somiar perquè al vespre vaig veure "E.T. l'Extraterrestre" i després, just abans d'adormir-me, vaig posar les notícies.

La Rosa es troba en el cobert de casa seva on té un petit taller, el qual utilitza per posar a punt algun cotxe amb el que després competeix en rallies. Aquests dies n'està preparant un per córrer una petita cursa de resistència i està molt il·lusionada amb els resultats que obté.

No obstant, això no és entreteniment suficient com perquè la nostra amiga deixi estar les seves cabòries respecte a l'estrany somni en el que ella es trobava conversant tranquil·lament amb una persona ja difunta, la qual l'hi comentava que la principal frontera o separació entre el mon dels vius i dels morts és justament la falta de comunicació. De comunicar-se entre ells normalment, aquest resultaria ser seria un punt d'inflexió en la història de la humanitat, provocant un important avanç espiritual comparable al descobriment del foc per part de l'home primitiu.

Estava capficada amb els seus pensament quant sobtadament alguna cosa distreu l'atenció de la Rosa, doncs al pati sent una remor i gràcies a que te la porta oberta pot observar al terra una ombra d'una persona. Molt segur es l'avi que ha passat pel davant del cobert per dirigir-se al seu hort situat al darrera de la casa, per tant, la Rosa no presta gairebé atenció.

Al cap d'una estona, un altre soroll semblant torna a sentir-se i de reüll, la Rosa veu que alguna persona passa pel davant de la porta, no obstant, quant s'hi fixa aquesta figura ha desaparegut, tot i que la noia juraria que per la forma de caminar no era pas l'avi. Molt segurament es algú del veïnat que deu haver anat a casa, tot i que al no ser un camí de pas, es estrany que hagi passat per allí. La Rosa treu el cap per la porta amb l'esperança de veure qui és però no aconsegueix veure ningú. De fet la figura caminava força decidida i pot ser que ja estigui una mica lluny del cobert o que hagi trencat la cantonada.

Al dia següent, la Rosa continua la seva tasca amb el cotxe, doncs això la distreu força. Aquest matí l'avi no hi és, ja que ha anat al mercat del poble amb un amic i segurament no tornaran fins per allà les dues de la tarda. De cop i volta torna a sentir remor de passos a l'exterior i decideix sortir ràpidament a treure el cap. Molt segurament és algú que aprofita el petit camí per fer drecera, doncs no seria la primera vegada que succeeix. Això molesta força a la Rosa, doncs aquella és una propietat privada i no agrada tenir gent caminant pel pati de casa seva sense saber qui son. No és la primera vegada que algú ha robat algun tomàquet de l'hort o alguna poma dels fruiters que tenen a la vora.

- Bon dia - La Rosa saluda educadament a l'autora dels passos.

- Bon dia noia -Respon l'altre de forma sincera.

Per un breu instant, la Rosa observa la persona que te al davant. És una dona de gairebé cinquanta anys, força alta, morena amb el cabell curt i una aparença agradable la qual resulta familiar a la nostra protagonista. No recorda haver-la vist pel veïnat, però això tan es, doncs hi ha força gent dels voltants que la Rosa encara no coneix malgrat els anys que viu al poble. Nota de l'autor: "Ho sento, la llegenda de que als pobles tothom es coneix no és certa".

- Estava buscant la meva filla i la petitona però... no les trobo. -diu la desconeguda- No les hauràs vist per aquí?

- Doncs no crec, ja que per aquí no passa mai ningú. És una propietat privada i no acostumen a entrar-hi persones que no ens siguin conegudes. I pel camí de davant de casa, avui tampoc he vist passar ningú amb una criatura.

Davant aquesta taxativa afirmació de la Rosa, la dona mira al seu entorn i amb un sincer somriure s'acomiada de la nostra amiga.

- Gràcies... És igual, suposo que ja les trobaré. Perdona si t'he molestat.

- Res res... No es cap molèstia. Espero que les trobi aviat.

Al cap de molta estona un cotxe s'atura davant l'esplanada de la casa. És l'avi que torna i acomiadant-se efusivament del seu amic es disposa a entrar a casa seva, no sense abans anar a donar un tomb pel pati posterior a veure que fa la Rosa o be si hi ha alguna novetat. L'home veu com la seva neta treballa intensament amb el cotxe i està molt concentrada, doncs la noia sols respon amb monosíl·labs. Quant l'avi està punt de sortir del cobert, la Rosa amb la veu seriosa pregunta:

- Avi... L'avia tenia algun germà o germana?

Estranyat per la sobtada pregunta, l'home respon negativament a la qüestió afegint: Va tenir un germà, però aquest va morir abans de començar la guerra. Que jo sàpiga era filla única i la mare, en casar-se en segones núpcies no va tenir cap altre fill o filla. A que ve aquesta pregunta?

- Cosins i cosines? Tenia cosins o cosines?

- Doncs si tant m'apures, potser sí, tot i que francament no me'n havia parlat mai. Ja saps que la seva família va quedar molt desestructurada per causa de la Guerra Civil... Ves a saber, potser fins i tot tenia un oncle ric a Amèrica i ara resulta que ets l'hereva d'una plantació de cafè enmig de la selva equatoriana... O fins i tot tens un gran ramat de bestiar a la Pampa Argentina! - afegeix sorneguerament l'avi, una mica sorprès per les preguntes que l'hi realitza la noia.

- I pel poble podria ser que hi hagués parentela? - torna a insistir la Rosa.

Això sí que es del tot improbable, doncs això ho sabria jo. A més, recorda que va venir amb sa mare per allà els anys quaranta i si existeix parentela, aquesta deu viure per la Seu D'Urgell, d'on era filla ella. Però per que m'ho preguntes? -Torna a insistir l'avi.

Oh no, per res en concret... Sols que aquest matí estava pensant en que si l'avia podia tenir parents per aquí. De fet sols era curiositat i prou - Diu la Rosa mentre torna a posar-se a la feina.





* * * * * * * * * *




- Que t'ho dic molt seriosament, Dídac. Em va donar una sensació molt estranya en quant la vaig veure, i el meu sisè sentit no acostuma a fallar - Diu decididament la Rosa a la seva parella, la qual ha hagut d'escoltar una i mil vegades aquesta història durant el transcurs del dissabte.

- Escolta Rosa, no hi res d'estrany en que una senyora busqui la seva filla i la seva neta. Potser l'hi tenia que dir alguna cosa urgent i simplement va fer drecera passant pel cobert de casa teva. En fi, va... Fes-me un peto, que marxo, doncs ja és força tard.

Eren quarts d'una de la nit i la parella ja s'acomiadava, malgrat i que al dia següent, és a dir, poques hores desprès, es tornarien a veure. Tot d'una, la Rosa agafà nerviosament la mà del noi, doncs per l'esplanada del davant de la casa passa tot caminant aquella misteriosa dona i sense girar-se ni aturar-se desapareix pel revolt del camí.

- L'has vist? Però tu l'has vist oi? Era aquella dona, fins i tot anava vestida igual. Diga'm que també l'has vist i no només producte de la meva imaginació...

Que sí Rosa... -Respòn una mica molest en Dídac- Era una senyora normal i corrent que ha passat caminant tranquil·lament, com tantes d'altres. De fet sí que és una mica tard, però no és gens estrany que hi hagi persones voltant pel carrer, doncs encara no fa fred a la nit i s'està força be parant la fresca. Ves a saber d'on venia, potser ja ha trobat la seva filla... En fas tota una història quant de debò deu ser alguna cosa molt senzilla.

- M'estàs dient que em munto històries, jo? - Diu la Rosa clarament molesta.

- Tampoc és això, però que fas anar molt la imaginació sí.





* * * * * * * * * *




Al dia següent la Rosa truca el timbre de la casa de mossèn Pascual, amic de l'avi i sacerdot jubilat. La intenció de la noia es parlar de certs temes relacionats amb aquella dona. La Rosa estava lligant caps i per tant, cada vegada tot resultava més misteriós. Mirat fredament, el més lògic era el que l'hi deia en Dídac, que tot allò no era res més que una sèrie de coincidències, però la nostra amiga cada vegada es sentia més intrigada.

L'home, tot veient la Rosa, la rep dient: Hola Rosa! A que es deu aquesta visita? Passa passa...

- Be... Anar fent... He vingut per un tema que... És llarg d'explicar i gens senzill...

Tot i fent-la passar a l'interior de la casa, mossèn Pasqual sent curiositat per saber que vol explicar-li la noia i tot seient al voltant de la taula del petit menjador, ell obre la conversa de forma molt directa...

- Deixa que ho endevini... Tu i en Dídac per fi heu decidit casar-vos, no és veritat?

- Nonononoooo -respòn la noia amb sorpresa - De fet, abans de casar-nos, ens cal fer moltes coses i decidir molts assumptes... No no... Aquest no és el motiu pel que he vingut i de fet, no hi te res a veure.

- I doncs? -Insisteix en Pasqual.

Llavors, la noia comença el seu estrany relat: Potser semblarà una rucada però... Em sembla que aquests dies he vist i també he parlat amb la meva avia, és a dir, la mare de ma mare.

Finalment aquesta noia ha perdut la xabeta -reflexiona mossèn Pasqual al sentir això, tot mirant-se amb una cara força estranyada la noia. Descartant que sigui una broma, doncs la Rosa no acostuma a fer-ne d'aquest tipus, de ben segur aquí succeeix alguna cosa.

- Vejam, vejam Rosa... La teva avia va morir poc abans de néixer tu... Això estic segur que ja ho saps...

Evidentment que ho se! -interromp nerviosament la noia- Va morir amb quaranta i pocs anys, just l'edat que aproximadament deu tenir la dona amb qui vaig parlar. Tenim poques fotografies d'ella, però he pogut comprovar que l'aspecte físic és idèntic. És com si hagués aparegut del no-res, com un record materialitzat... No se qui és, però diria que és ella. De debò que no l'enganyo ni vaig trompa!

Mossèn Pasqual es tira enrera mirant-se de fit a fit la Rosa. Decididament no va borratxa, doncs això ja ho hauria notat tan sols entrar i tampoc sembla que tingui cap deliri, doncs la forma d'actuar de la noia és completament normal en ella. Del posat de sorpresa inicial, l'home ha passat a l'estat molt seriós i reflexiu. La Rosa és un pel esbojarrada, però amb aquests assumptes sempre ha tingut un gran respecte. Tampoc és exageradament supersticiosa i tampoc sembla estar influïda per programes televisius i sèries d'esperits, ovnis i coses estranyes que tant de moda estan actualment. Seria més lògic que hagués vingut relatant una aventura amb la famosa noia de la corba o be que ha vist extraterrestres petitons emportant-se galetes de la cuina de casa seva que no pas explicant que ha vist la seva pròpia avia, per tant, l'home es començà a interessar vertaderament per el relat que ja començava a explicar-li la noia.

Mentre la Rosa parlava, l'home es fregava les ulleres amb actitud pensativa, tot reflexionant que al pre-pirineu català, lloc on ells viuen, és certament una terra màgica sembrada de històries misterioses, sent difícil localitzar un poble o vila sense el seu relat misteriós particular. En moltes ocasions aquestes històries no són res més que supersticions o vivències de persones suggestionades per algun fet que no aconsegueixen entendre. El boca-orella i sobretot el pas dels anys exageren el relat fins que adquireix la categoria de llegenda o fins i tot de cas verídic.

Així doncs, cal sempre conèixer en profunditat cada cas i sobretot descobrir quina part correspon a la realitat i quina a la llegenda. Molt segurament un estudi rigorós de cada cas donaria una explicació racional al fenòmen. També evidentment hi ha relats que s'escapen de qualsevol enteniment humà i, com a creient, molt segur poden ser senyals miraculoses, doncs Déu té una manera curiosa de comunicar amb els humans les seves intencions.

A la part final del relat, mossèn Pasqual ja confiava força amb la veracitat de les paraules de la Rosa i confiava en que no anés confosa en segons quins aspectes clau de la història. Coneixia la Rosa des de ben petita i sabia que era una noia intel·ligent que no es deixava suggestionar per segons quin tipus de qüestions. Poques noies de la localitat tenien el sentit crític d'aquella xicota, per tant, el relat cada vegada resultava més creïble.

- Cal saber perquè està aquí. O més ben dit, perquè encara continua aquí - diu rotundament l'home.

- Necessita alguna cosa perquè pugui descansar definitivament en pau? Potser es va deixar alguna tasca important incompleta? -Afegeix la Rosa amb una espurna d'il·lusió als ulls- Podria estar relacionat amb la noia i la criatura que busca? Però han passat més de trenta anys de la seva mort... Perquè apareix justament ara i no abans?

- Oblidat de la concepció del temps que tenim els humans. De fet els científics debaten constantment sobre la seva relativitat, afirmant fins i tot alguns que el temps no existeix. Per a un difunt, possiblement un minut seu pot ser com trenta anys dels nostres i a l'inrevés. Fins i tot podria ser que una vegada traspassat i sense la càrrega feixuga del cos, el seu esperit es sentis lliure, s'aixequés del llit on va morir el cos i sortís simplement a donar un tomb per les rodalies, pensant-se que ja es troba més be, tot desconeixen la seva pròpia mort

Tot això resultava estrany a la Rosa i certament la cara que en aquells moments feia ho venia a demostrar. Ho intentava comprendre però gairebé li sonava a pel·lícula o conte per a nens que no pas una realitat. Però clar, estaven allí justament per un fet estrany i qui no diu que mossèn Pasqual tingués raó. De moment, estava formulant una teoria amb la qual començar a treballar i per tant va seguir amb atenció les explicacions de l'home. De fet se suposa que d'aquests temes els mossens en saben.

- Però, el que m'estranya es que el seu esperit continuï aquí i no hagi estat "reclamat" pel de dalt. Potser el seu esperit no pot reposar tranquil o be te alguna tasca a realitzar en aquest mon de mones.

Assentint amb el cap, en Pasqual afirma - La teva avia va saber que ta mare estava en estat i més d'una vegada, veient propera la seva fi, havia comentat que li hauria agradat veure't. Desgraciadament això no va poder ser i això coincideix en que la persona que has vist busca la seva filla i una criatura, sense especificar si és gran, petita o acabada de néixer.

- Be... Doncs això simplifica les coses. Fem que vegi una noia amb un nadó i santes pasqües - Respongué animadament la Rosa, con si ja hagués trobat una possible solució al problema.

- No és tan fàcil, doncs no es pot enganyar un esperit amb una estratègia tan barruera... El problema que veig es que aquella criatura, es a dir tu, ha crescut i no la reconeixeria a simple vista. Molt segurament està confosa per tot el que veu.

- Així doncs, cal convèncer-la de que aquella criatura soc jo. Si és així, sols cal dir-li i ja està.

- Però Rosa... Posa't en el seu lloc... T'ho creuries això si t'ho diguessin a tu o et succeís alguna cosa semblant?

Baixant mirada, la Rosa respongué que evidentment no s'ho creuria, a més que costaria molt d'acceptar el que estaria passant.

- Doncs això es tal com es troba ella. A més, cal considerar que el temps per als dos móns és diferent, per tant, podria ser que no torni a aparèixer en dies, mesos o fins i tot anys.

- Així, que m'aconsella fer? - Diu la Rosa una mica nerviosa per no saber exactament com actuar.

- Esperar fins que els vostres camins que es troben a diferents nivells es tornin a trobar i llavors... Sigues tu mateixa. Pensa que es la teva avia, que t'estima i que evidentment no et voldrà cap mal. Quant la tornis a trobar sigues tu mateixa i pensa que tindràs molta sort en poder contactar amb un persona del més enllà, o al llindar entre els dos móns.

Sortint de la casa del mossèn, la Rosa se sentia animada i afortunada. Aquell somni tan estrany de la comunicació entre dos móns podia convertir-se en una realitat i, encara que fos per un moment, ella havia pogut parlar amb la seva pròpia avia. Sense dubte, sols el temps i aquella relativitat que Salvador Dalí representava amb els famosos rellotges tous sabrien quant es produiria el següent contacte.