Comenti aquest artícle

Comenti aquest artícle Si ho desitja, gracies al següent formulari ens podrà enviar comentaris o la seva opinió personal respecte al article publicat.



Nom i cognoms :


E-mail :


Comentari :



Esteu a: Inici > Llibres > Rèquiem pels arbres

Rèquiem pels arbres

Actualment, un servidor que us escriu ja està curat de forces espants i poques coses hi ha que el facin posar com una moto. No obstant, una d'aquestes coses que mai deixarà de sorprendre'm negativament és la tallada d'arbres vius. I sobretot em fa enfurismar encara més quant es podia haver evitat posant-hi una mica de ganes.

M'explicaré. Recentment, tot passant per un carrer de la meva localitat en el qual fan obres d'ampliació de vorera, vaig poder observar, entre indignació i sorpresa, com havien tallat uns magnífics arbres que tot el mal que feien era simplement estar allí. Eren uns arbres molt macos, preciosos i sobretot grans, que donaven vida en aquell trist racó. Però clar, les obres son les obres i es millor tallar d'arrel qualsevol cosa que molesti que no pas modificar una lletra el projecte pressupostat i aprovat. Volen fer una vorera ampla i treure del mig tot el que molesta. Menys mal que no hi tenia la bicicleta per allí, que sinó, me la tiren al contenidor junt als arbres. Va, aparteu les criatures! Tothom fora! Tot net!

Es veu que deixar-los i posar un parell de bancs sota seu és una despesa enorme que l'ajuntament, en plena expansió de ciment i febre constructora de pisos i cases no es pot permetre. Es veu que el regidor d'urbanisme va dir que pel preu de dos bancs es podrien fer sis habitatges de protecció oficial de 30 m2.

Fa autèntica repugnància veure com la terra la substituïm poc a poc per una capa impermeable de ciment, sense poder-hi fer res per evitar-ho. Fa fàstic veure com els arbres, un a un van caient assassinats sota l'acció de la motoserra. Sí, heu llegit be, la paraula exacta és assassinats, doncs, encara que no ho sembli, els arbres son sers vius, dels quals en depenem no per fer-nos mobles i taules pel menjador, sinó per menjar i respirar. Aquell tub marró amb tot de coses verdes que l'hi pengen al capdamunt és un ser viu igual que nosaltres, només que no es mou i, per desgracia, no es queixa de manera que l'entenguem.

Fets desgraciadament habituals com aquests em fan reflexionar sobre que els humans cada vegada vivim més d'esquena a la Natura. Som una espècie abrasiva, que s'aprofita de tot el que pot i embruta el que l'hi dona la gana. Rarament te moments de lucidesa, i aquests apareixen només quant es veu la tamborinada a sobre. Sols ens recordem de Santa Bàrbara quant trona.

Som animals que tot caminant a quatre grapes, un dia ens vàrem aixecar i ens creierem els reis del mambo, pensant a partir de llavors, que tot allò que teníem a l'abast era per nosaltres i prou, sense compartir-ho amb els altres i sense procurar fer el mínim dany possible. Embrutem on està net i una vegada ho hem deixat fet una llàstima, anem a un altre lloc a embrutar, sense reparar el dany causat.

La contaminació de l'home, aquest home tan intel·ligent i tecnificat, està produint canvis en el clima global del planeta. La Natura de tant en tant ens avisa que van mal dades i quant se'n cansi rebrem de valent, però nosaltres, confiats amb la nostra limitada intel·ligència i tecnologia, creiem que podrem evitar la seva justa resposta. Si un simple tsunami o pujada de riu ja produeix catàstrofes enormes, amb milers de morts i damnificats, que passarà una vegada la Natura estigui posada "per feina" i desencadeni una sèrie de catàstrofes naturals? Tenim por de bombes atòmiques, però la Natura te un poder molt superior en quant a destrucció.

Quant veig agressions a la Natura com el vist fa poc amb els arbres tallats, sols em queda el consol de que la Natura tornarà al lloc d'on intentem fer-la fora. Indubtablement, amb el temps, tornarà a ocupar el lloc on ara hi ha aquestes grans ciutats nostres, tan maques, cristal·lines i ben organitzades. Sense cap mena de dubte, la Natura jugarà la seva última carta...