Al nostre mercadillo trobareu:

Infantil

Revista L'infantil
Número 151


De característiques molt semblants a Cavall Fort, L'infantil era una revista enfocada cap a nois i noies amb historietes, contes i jocs.

Entre les historietes presents en aquest número podem trobar aventures Umpah-Pah a més de dibuixants com Picañol o fins i tot Ivá (Makinavaja, Historias de la Puta Mili, etc...) amb el seu personatge Ramon.

L'estat d'aquest exemplar editat al gener de 1972 es bo, sense pàgines trencades ni separades de la grapa.

El seu preu es de només 1,50 Euros.

Comprar ara!


Anar al "mercadillo"


Comenti aquest artícle

Comenti aquest artícle Si ho desitja, gracies al següent formulari ens podrà enviar comentaris o la seva opinió personal respecte al article publicat.



Nom i cognoms :


E-mail :


Comentari :



Esteu a: Inici > Comics > Anècdotes d'Hergé

Anècdotes d'Hergé

El fet que una persona gairebé no calgui ser presentada al lector/a perquè sigui identificada al moment resulta un cas força estrany i encara ho és més quant el nostre protagonista prové del món del comic, un univers bastant més minoritari del que alguns desitjaríem. Un d'aquests casos és precisament el d'Hergé, reconegut autor del personatge Tintin.

Hergé amb el seu pare

Hergé amb el seu pare

A la dreta Remi Georges (Hergé) acompanyant al seu propi pare.


Abans de res una petita observació: Que la persona que llegeix aquest article no pateixi, doncs en aquest text no inclourem la llarga i atapeïda biografia d'aquest autor ni la llista exhaustiva d'àlbums de Tintin publicats al llarg de la seva historia. De fet ni tan sols pretenem parlar de Tintin sinó que procurarem centrar-nos en algunes petites anècdotes que succeïren a Hergé, a través de les quals ens permetrà observar el caràcter de l'autor. Així doncs, aquest article és el nostre petit homenatge a aquest gran i perquè no dir-ho, també polèmic artista que justament en aquest any 2007 es celebra el centenari del seu naixement.

Remi Georges, conegut amb el sobrenom d'Hergé nasqué un 22 de maig de 1907 a Etterbeek (comuna del cinturó de Brussel·les). Segons ell mateix comentava sovint, de petit era un nen força insuportable, sobretot quant per obligació tenia que acompanyar als seus pares en qualsevol visita, és per això que els seus progenitors optaren per dos mètodes completament diferents amb l'objectiu de que no fes entremaliadures:

El primer era ni més ni menys que una estomacada preventiva, tot i que el mateix Hergé afirmava que aquesta mesura sols s'aplicà dues o tres vegades i en ocasions excepcionals. L'altre mètode, sense cap mena de dubte més intel·ligent i que a la fi i al cap repercutiria en el seu futur, era facilitar un llapis i un paper al petit per tenir-lo ocupat. D'aquesta manera es garantia quietud i silenci durant l'estona que fos necessària.

Més endavant la devoció pel dibuix continuaria molt present en la vida del nostre protagonista, doncs als set o vuit anys, el propi Hergé recordava els dibuixos que realitzava habitualment en la part inferior dels seus llibres de text. Ja que l'època coincidia amb l'ocupació alemanya de Bèlgica durant la Primera Guerra Mundial, Hergé recordava el fet de dibuixar un noi que sempre feia entremaliadures als alemanys.

Però com és característica en molts dibuixants coneguts de comics, Hergé no destacà en l'assignatura de dibuix malgrat i que sempre fou un excel·lent estudiant en altres matèries. Relacionat amb això existeix anècdota força divertida.

Durant un concurs escolar de dibuix, el mestre d'Hergé proposà que els alumnes dibuixessin un lliri i una reixa de ferro forjat, però el dibuix del nostre protagonista en concret, no obtingué ni la meitat dels punts exigits. Això succeïa l'any 1919 i amb ocasió de l'aniversari de l'armistici, Hergé dibuixà a la pissarra, amb gran profusió de colors, un dibuix en el qual es veia com uns soldats belgues apallissaven a uns altres d'alemanys. Aquesta composició provocà l'admiració d'alumnes i professors, fins i tot la del seu professor de dibuix el qual s'animà a repassar novament el dibuix de concurs d'Hergé amb l'objectiu de pujar-li la nota. Una vegada revisat de nou el dibuix, el mestre parlà amb Hergé i li digué que amb tot el dolor de la seva ànima, no tan sols no podia apujar la nota sinó que ratificava la puntuació obtinguda.

Ja l'any 1926, els pares d'Hergé, conscients de la d'aquest pel dibuix l'inscrigueren en una escola de dibuix on tot just entrar l'asseuen mostrant-li un capitell coríntic de guix perquè el dibuixés. Aquella fou la primera i última vegada que veieren per allí a Hergé, un dibuixant que només tenia la idea de dibuixar "ninotets".

Per a explicar la següent anècdota realitzem un gran salt en el temps i ens situem en l'època que Hergé ja era reconegut pel seu treball.

En el transcurs d'un trajecte en tren entre les ciutats suïsses de Ginebra i Laussana, el nostre protagonista estava llegint una novel·la de James Bond i enfront ell hi havia un passatger que mirava com llegia. Tot d'una aquest personatge desconegut pregunta si el llibre que es interessant i el nostre protagonista respongué afirmativament tot afegint que li agradava especialment pel fet de tenir un molt bon treball de documentació.

De forma espontània, el viatger compara aquest treball de documentació amb el realitzat als comics de Tintin i tot aprofitant que parlen de Tintin, l'home comenta al propi Hergé sobre el rumor de que aquest autor va visitar la regió per fer-ne apunts per les seves historietes i acte seguit es comprà un castell en aquella zona. Tal afirmació estranyà al propi Hergé que negà amb rotunditat aquest fet, iniciant-se una breu discussió que va finalitzar quant Hergé és donà a conèixer. Llavors el viatger, sense canviar l'aspecte de la cara digué: "Apa! Que petit es el món! La meva muller i els nens estaran contents de saber que l'he conegut!"

Certament aquest rumor contenia una part de veritat, doncs Hergé tenia uns amics que eren propietaris d'una casa de camp en aquella zona i de tant en tant ell els visitava. Però d'això a que tingués un castell hi anava una bona distància!

Existeix també una altra anècdota força divertida d'aquest autor, en la que es revela el seu passat com a boy-scout: El pare d'Hergé, home d'avançada edat i amb problemes de mobilitat, acostumava a visitar amb freqüència els estudis del seu fill i al vespre Hergé sempre l'acompanyava a casa amb el seu propi automòbil. La única dificultat d'aquest home era justament el fet de sortir del cotxe, doncs calia que el seu fill l'ajudés primer a treure una cama del vehicle, llavors el tronc i el cap per finament treure'n l'altra cama, una tasca certament dificultosa i que emprava la seva estona.

Cert dia, quant Hergé havia deixat el seu pare a casa, des de l'entrada d'aquesta observà com a l'interior d'un taxi, una senyora d'edat avançada agitava frenèticament el seu bastó. Desprès de dubtar un moment, Hergé s'apropà cap a la senyora i, amb l'experiència que havia adquirit amb el seu pare, primer l'hi agafà el bastó de la mà malgrat que la senyora el tornà a situar ràpidament dins el cotxe mentre mirava al dibuixant.

Fou en aquest instant quant ell veié que al costat d'aquesta senyora hi havia una altra senyora també d'edat avançada que observava l'escena sense dir res. Amb decisió el nostre protagonista agafà la cama de la senyora per extreure-la fora del taxi però aquesta es tornà resistí amb força. Actitud que irrità Hergé i en certa manera les pagà el taxista el qual també estava mirant sense fer res l'escena. Hergé increpà aquest pobre home per tal que l'ajudés, doncs en certa manera era la seva obligació ajudar a una clienta amb dificultats per a moure's.

Envalentonat per la petita "bronca" al taxista, Hergé volgué continuar la seva tasca però amb la resistència cada vegada major de l'anciana fins que aquesta l'hi preguntà que estava fent, amb el qual Hergé respongué que la intentava ajudar a baixar del cotxe. Gairebé immediatament la senyora respongué que justament el que volia fer era entrar.

Amb la cua entre les cames i gairebé sense dir res el nostre protagonista s'allunya del lloc donant una ullada i de forma força furtiva al taxi, observant a la vegada com els seus passatges se'l miraven amb certa por tot preguntant-se qui era i que volia aquell inquietant i perillós maníac obligant a baixar una senyora gran del taxi quant realment el que aquesta volia era pujar-hi.