El rei del còmic

---

Redacció de l'Esquetllot al 1932. Escobar està assegut a la dreta de la fotografia.

Personatges com Zipi i Zape, Carpanta, Petra o Don Optimo i Don Pésimo formen part del patrimoni sentimental de varies generacions de ciutadans d'aquest país. Sorgits de la ment creativa i sempre juganera de Josep Escobar, a tots nosaltres ens feren riure amb els sorprenents acudits dels seus personatges, però amb un fons sempre innocent i dolç. Son personatges que naixeren en els foscos anys 40 del segle XX a conseqüència d'una vida quotidiana dura, plena de cartilles de racionament, d'estraperlo i drets injustament segrestats. Zipi i Zape eren els típics nens de classe mitja, trapelles i moguts, (Ara potser en diríem Hiperactius). Carpanta, pel contrari, era un reflex de la cara més amarga d'aquells anys, la d'un país amb gana, que la seva única preocupació era afanyar-se per aconseguir menjar abans d'anar a dormir. La minyona Petra també era una caricatura sempre suau i mai àcida de la gent dels pobles que anaven a ciutat a guanyar-se la vida, segurament ara Escobar la dibuixaria com a immigrant musulmana, sud americana o de l'Europa de l'Est. No obstant, la mà de l'autor els hi va saber trobar la part més amable. Però amb aquest article no ens hem proposat parlar sobre els personatges creats pel dibuixant, ni tan sols volem parlar massa de l'autor ja consagrat, sinó que volem parlar del Josep Escobar quant encara era un noiet amb una sola il·lusió, dibuixar historietes en alguna revista.

Josep Escobar fou el primer de tres germans i nasqué el 22 d'Octubre de 1908 a Barcelona malgrat que per causes de feina de la família, de ben petit es va traslladar a Granollers. Va aprendre a llegir en l'Escola de la Unió Lliberal de Barcelona, una escola amb procediments moderns i avançats, lluny del rígid sistema educatiu de l'època. Segons recordava el mateix Escobar, en aquesta escola no existien ni diplomes ni matricules d'honor, doncs consideraven tots els alumnes per igual. Una escola que haurien envejat els Zipi i Zape.

Ja des de aquella època, el protagonista d'aquest article l'hi agradava dibuixar historietes i caricatures, confeccionant petites revistes amb diferents estils de dibuix que posteriorment prestava als seus companys. No obstant, els primers passos "seriosos" de l'autor en el món del dibuix els realitzà justament sobre les façanes del carrer Sant Roc de Granollers, un carrer molt cèntric i amb molt de trànsit que es dirigia cap Barcelona. Escobar considerà que si dibuixava caricatures de futbolistes de l'època com Samitier, Zamora o Alcántara, podia ser que algun editor de Barcelona es fixés amb ell i el volgués "fitxar" per la seva revista. Malgrat aquesta operació de marketing, ningú es va interessar pels seus dibuixos. La causa la descobrí el propi dibuixant, doncs va veure que sempre es descuidava signar els dibuixos amb el seu nom.

La seva afecció al dibuix va fer que una tieta seva que vivia la l'Habana l'hi pagues uns estudis d'arquitectura, però al primer suspens, es varen acabar els diners i va haver d'abandonar aquella escola. També es just en aquesta època quant es va produir una curiosa anècdota, doncs Escobar va ingressar en una acadèmia de Granollers per aprendre tècniques de dibuix. Malgrat i afirmar que es volia dedicar al dibuix satíric, el professor l'hi aconsellà que primer havia de practicar amb dibuix artístic tradicional, tot donant-li una làmina que representava un arbre amb infinitat de fulles. Escobar se la va mirar i va preguntar si havia de copiar totes les fulles tal i com estaven en les làmines. Al respondre el professor afirmativament, el noi va dir-li que ja tornaria a la tardor, quant haguessin caigut totes.

Autocaricatura de Josep Escobar amb la seva inseparable pipa.

La seva primera feina fou en la Delegació de la Tabacalera de Granollers on al principi sols treballava un matí a la setmana però guanyant un duro al mes. Després de quatre o cinc anys en aquella feina, entrà com ajudant de farmàcia, amb un salari de 12 duros al mes. Finalment, als 14 anys, accedí a la delegació de Telègrafs, preparant molt aviat oposicions per Correus, fet que l'obligà a traslladar-se a Madrid mentrestant estudiava. Segons el mateix autor recordava, ja allí, l'esperit del futur personatge Carpanta rondava en la miseriosa pensió on s'hostatjava, doncs havien de pensar-se els més diversos trucs per poder pagar el menjar. A més, els mateixos llençols del llit estaven fets amb draps de cuina anuats. Malgrat aquestes peripècies, al 1926 obtingué plaça a Sabadell però finalment va poder traslladar-se a Granollers, davant l'alegria del pare, que l'hi va dir que per fi tenia el futur segur gràcies a aquell treball. Ironies de la vida, doncs al 1939, amb la fi de la Guerra Civil i la instauració del regim dictatorial, Escobar fou depurat de la feina, segurament per col·laborar en publicacions "poc recomanables".

Però tornem una mica enrera. L'autor va publicar la seva primera historieta als anys 20, quant la revista "Virulet" de l'editorial Baguñà convocà un concurs de historietes. Malgrat no cobrar absolutament res per ella, el fet de veure el seu treball publicat, fou un gran mèrit. Posteriorment publicaria en la revista "La Gralla" de Granollers, però la seva primera feina fixa com a dibuixant no seria fins poc després, quant encara anava amb pantalons curts, es va presentar un bon dia a l'editorial "El Gato Negro", posteriorment coneguda com Editorial Bruguera. Allí, Joan Bruguera, director de l'editorial, va atendre el jove Escobar i l'hi va permetre dibuixar una pàgina cada dues setmanes en la revista "El Gigronet". No obstant, els primers mesos d'estar allí encara no cobrava ni una pesseta. Posteriorment col·laborà com a professional en la revista "L'Esquella de la Torratxa" on cobraria entre 10 i 12 pessetes per pàgina. Finalitzada la Guerra Civil Espanyola, amb la desaparició de moltes revistes, Escobar entrà novament a Bruguera com il·lustrador, creant els personatges Zipi i Zape, Carpanta i Petra en la reaparició de la revista "Pulgarcito" als anys 40. Però la ment inquieta d'Escobar provocà que amb companys dibuixants com Cifré, Peñarroya, Conti o Giner creessin "Tio Vivo" de forma independent a Bruguera. Aquesta nova revista volia ser totalment nova i apartada de l'encarcarat estil que fins ara els havien imposat. Malgrat un relatiu èxit, la mala administració de l'editor provocà que la revista fos adquirida per Bruguera. A partir de llavors fins al moment de la seva mort, començaria la història de l'Escobar que tots coneixem.