|
|
Si ho desitja, gracies al següent formulari ens podrà enviar comentaris o la seva opinió personal respecte al article publicat.
Història del Renault Dauphine
A mitjans dels anys 50, quant la marca de cotxes francesa Renault tot just sortia de la gran depressió provocada per la II Guerra Mundial, reemprengué el desenvolupament del seu projecte 109, el qual ja estava en molt avançat estat i fins i tot se'n havia construït un prototip l'any 1952 dissenyat per Fernand Picard.
El Dauphine (R-1090 segons denominació de fàbrica), fou presentat al Saló de Ginebra celebrat al mes de març de 1956. Les seves suaus línies preses de l'atractiu Fregate i sobretot les seves notables prestacions per a l'època, no tardaren en enamorar els seus futurs propietaris, essent ja, des de el seu naixement, un èxit de vendes tan important que obligà a Renault a desenvolupar versions més avançades com el Gordini (R-1091) en 1957 o l'Ondine (R-1090 A) al 1961. A diferència del que actualment es pot pensar, el Dauphine no va venir a substituir el famós 4/4 sinó que se situà en un escaló enmig d'aquest i el Fregate.
Els Dauphine de FASA
Dos anys després del seu llançament en el país veí, la saga dels Dauphine es començà a fabricar a la factoria FASA de Valladolid per així comercialitzar-lo en tot el territori nacional. Tal i com ja havia succeït a França, abans de la seva aparició, el Dauphine va aixecar aquí molta expectativa, provocant unes enormes llistes d'espera per adquirir aquest simpàtic i preciós Renault. Referent a les llistes d'espera, se produïren situacions realment curioses i actualment quasi impensables, como per exemple que els primers Dauphine foren subministrats a les persones que havien sol·licitat un Renault 4/4, alguns d'ells, en llista d'espera des de feia aproximadament un any. No fou fins ben entrat 1959 que aquestes llistes es normalitzarien y finalment desapareixerien. El preu d'un Dauphine de FASA era de 125.686 Ptes. just la meitat entre un SEAT 600 que costava 81.200 Ptes. y un SEAT 1400 B de 168.000 Ptes.
Al 1959 FASA presenta el Gordini, una versió del Dauphine amb el seu mateix motor però més potent i amb un carburador Solex 32 PIBT. Tres anys després, al 1962, va aparèixer l'Ondine, amb la mecànica del Dauphine i l'equipament del Gordini. (Veure taula adjunta per a més detalls en mecànica i prestacions).
Ben entrada la dècada dels seixanta i amb el Renault 8 ja en catàleg, el Dauphine perdia cada vegada més vendes i es cotitzava cada vegada més a la baixa amb l'únic objectiu de reduir l'stock existent en la planta de FASA, raó per la qual també es reduí el temps d'espera quedant aquest a sols 20 dies després de sol·licitar el model. Els preus oscil·laven entre les 91.500 Ptes de l'Ondine i les 97.600 Ptes. del Gordini. Finalment, al 1964 es deixaria de fabricar el Dauphine, al 1965 l'Ondine i al 1967 el Gordini.
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||
El cotxe de les viudes
Sense cap mena de dubte, la saga Dauphine va significar per aquest país una bocanada d'aire fresc al llavors estancat parc mòbil. En una època on aquí sols hi havia 800.000 vehicles (25 per cada mil habitants), dels quals sols 250.000 eren turismes, el nou model de Renault era un atractiu, polivalent, còmode i sobretot àgil turisme. Sumant aquestes qualitats a les crítiques positives que oferí la premsa nacional respecte les primeres proves del model francès, és lògic que es formaren llargues cues de persones que en volien adquirir un. Val la pena recordar que el Dauphine era del milloret que se podia adquirir en aquells anys, doncs sumant la capacitat del seu habitacle amb la potència del motor i velocitat punta, el feien realment atractiu en comparació a la resta de turismes coetanis.
Però fou justament la seva velocitat i de vegades la seva dificultat en el control en corbes difícils que el poble el batejà amb el despectiu nom de "El cotxe de les viudes". Evidentment que es varen dir forces animalades en respecte al comportament del model, però la veritat es que era un "tot-enrrera" molt ràpid i lleuger, fet que provocava que en corbes en les que s'entrava amb excessiva velocitat, les rodes davanteres perdien adherència i al tenir la força motriu a les rodes posteriors, el cotxe seguia avançant en línia recta. Aquest defecte fou atribuït a la lleugeresa del seu tren davanter, essent habitual que alguns conductors carreguessin la part davantera corresponent al maleter amb pes com sacs de sorra. No obstant, aquest "defecte" atribuït al Dauphine, habitualment fou més culpa del propi conductor que no pas del cotxe, doncs un Dauphine amb les suspensions correctes, inflat de rodes precís i sobretot una velocitat adequada, no tenia perquè donar ensurts.
Sense cap mena de dubte, aquest es tracta d'un cotxe excepcional que actualment es comença a cotitzar a l'alça com a unitat de col·lecció. Un clàssic atractiu, capaç encara de rodar a velocitats adequades per les modernes carreteres i sobretot econòmic de mantenir fan d'ell un cotxe molt interessant a l'hora de començar una col·lecció de vehicles clàssics.